Com en Joan B. Culla exposa de forma incisiva en el seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia" la política demogràfica
ha esdevingut l’arma política més poderosa, tant per el bàndol palestí com l’israelià.
El control de la població és sents dubte una eina política essencial, és per
això que el tema dels refugiats palestins ha estat sempre un dels eixos de les
reivindicacions palestines des del 1948.
És en aquest any
quan es produeix el que els palestins anomenen la nakba (النكبة) que
literalment vol dir “el desastre”. És així com es coneix la derrota del 1948
davant les tropes jueves, però a la vegada serveix per referir-se al massiu èxode que va
portar a uns 750.000 palestins a abandonar les seves cases i pobles i
refugiar-se en zones tant de la Palestina com dels països limítrofs. Les xifres
són les següents: a l’estranger 100.000 es van refugiar al Líban, 60.000 a
Síria, 70.000 a Transjordània, 7.000 a Egipte, 4.000 a Irak; i en territori
palestí 190.000 a Gaza i 280.000 a Cisjordània.
Molts creien que aquesta seria una situació
provisional, però per motius polítics i d’altres que anomenen defensius, Israel
sota el govern de Ben Gurion es va negar a aplicar la Resolució 194-III de la
ONU del desembre del 1949, en la qual es decideix el dret de retorn d’aquests
refugiats i la qual es va fer responsable d'aquests desplaçats a través de la UNRWA (http://www.unrwace.org). D’ençà fins ara, on ens trobem ja en la tercera generació de
refugiats, la lluita pel retorn ha esdevingut un símbol per excel·lència.
La seva situació va ser més que complicada
al llarg dels anys, ja que les negatives d’Israel i la passivitat internacional
van condemnar a gairebé un milió de persones a viure en una sub-classe social
que no els donava cap mena de dret en termes humans. Fora de Palestina el
rebuig va ser massiu. Al Líban no se’ls hi va reconèixer cap mena de dret i
encara avui no tenen la nacionalitat libanesa ni estan equiparats a la resta de
la societat a l’hora de tenir les mateixes oportunitats que la resta, a més de
les terribles persecucions que algunes organitzacions com la OLP han tingut al
llarg de la història; com a exemple les massacres de Sabra i Chatila del 1982. (https://www.google.com/search?q=sabra+i+chatila&aq=f&oq=sabra+i+chatila&aqs=chrome.0.57j60j61l2j60j62.4084&sourceid=chrome&ie=UTF-8). I aquest és només un llarg exemple del tracte rebut tant al Líban com a Irak,
Transjordània o Egipte, deixant de banda una Síria un pèl més flexible.
Però el tema dels refugiats té un tema que
cap dels veïns de Palestina ni els diferents grups dominats d’aquesta han
aconseguit dominar, i és que el fet dels refugiats és una problemàtica d’un
col·lectiu en una situació legalment provisional que més enllà del drama social
i humà ha passat a ser una trampa política. Tots aquests països que amb presència de refugiats palestins dins els seves fronteres han negat processos d’assimilació, fet per així tenir una carta sota la màniga per
futures negociacions o disputes amb Israel. Han jugat amb aquest drama social
per fer-lo una tema propagandístic.
La nakba,
“el desastre”, va ser l’inici d’aquest problema. Va desencadenar la creació d’assentaments
aparentment provisionals tant a dins de territori palestí com d’altres països,
però que a la llarga han anat creixent i convertint-se en noves ciutats o
barris d’altres, concentrant un col·lectiu que tot i el bast temps que ha
passar segueix reivindicant els seu dret a tornar a les seves cases. Però tenen
dos grans frens que els ho impedeixen: Israel, per la seva política de l’aïllament
i la segregació; i els països àrabs, per la seva voluntat més política que
social, inclús de l’Autoritat Nacional Palestina, de la qual la majoria de
refugiats en tenen la següent opinió: “Ells no ens representen, nosaltres ens devem
a la OAP”.
