Intifada: una forma de lluita i de vida

La situació a Terra Santa sempre és conflictiva, per molt que no surti a les notícies per un temps la tensió hi és i, malauradament, les desgràcies es succeeixen. Tot i així al llarg del nostre viatge pel Llevant del Mediterrani una idea se’ns anava repetint des dels dos bàndols, una idea que alguns desmentien i, d’altres, quasi enarboraven: la possibilitat d’una Tercera Intifada. Sembla ser doncs que en aquests moments la zona està un pèl més calenta que de costum i circula la idea d’un nou aixecament palestí després dels últims anys de decepcions, estancament, retrocés i pèrdua de fe en una resolució del conflicte.

Però per entendre a què es refereixen tots aquests protagonistes que ens afirmaven o pronosticaven una hipotètica Intifada cal veure què han estat i quines repercussions han tingut en les vides dels israelians, per una part, i pels protagonistes de l’acció, els palestins, per una altra.

Al 1987 és dóna per iniciada la Primera Intifada. Traduït de l’àrab aquest mot vol dir “aixecament”, per tant s’entén aquest període com l’inici d’una revolta o moviment popular per part del poble palestí. El perquè del moment és el resultat de l’acumulació de fets que van des del 1967, amb la Guerra dels Sis Dies, fins l’assenyalat 1987. L’augment de jueus en assentaments, duplicant la xifra fins als 65.000; la “política del puny de ferro” que oprimia a qualsevol organisme palestí, tant a la pròpia Palestina com al països limítrofs, com es va veure al Líban (1982) o Jordània (1971); i, sobretot, per la humiliació diària i rutinària que queia sobre el poble palestí. És cert que en altres moments la situació havia estat igual de tensa i amb una gran irritació, però en aquest moment, vint anys després del fatídic 1987 i amb uns ànims prou forts, deixant de banda l’ofegament dels anys setanta, els van portar a una unió inèdita fins aleshores de la base social per protestar contra la política israeliana.

La Intifada s’inicia per un fet aïllat, com la majoria d’aixecaments populars, que el que fan és encendre una metxa que porta anys a punt de prendre. El 8 de desembre de 1987 quatre residents del camp de refugiats de Jabalya, a Gaza, són atropellats mortalment per un camioner israelià. L’accident és interpretat com una represàlia per la mort d’un home de negocis jueu dies abans a Gaza i, sumat a la posterior mort d’un jove palestí que protestava contra les forces d’ocupació, és quan una allau de protestes s’estenen no només a Gaza, sinó a Cisjordània i a Jerusalem Est. S’inicia un moviment civil que no lidera cap de les grans organitzacions, ja sigui Fatah, el Partit Comunista de Palestina o Hamàs, sinó que des de les diferents localitats i comitès locals de l’aixecament es donen un seguit de vagues generals, boicot a productes israelians, la negativa al pagament de taxes i grans manifestacions de forma simultània. La societat civil palestina, per primer cop, actua de forma conjunta, més enllà dels seus representants i de la OAP (Organització per l’Alliberament de Palestina), que queden en un segon pla, desplaçats per una gran demostració de força popular.

Els primers dies venen marcats per les protestes més pacífiques, sempre dins els marges del que es pot esperar d’una societat en guerra, degut també al accés més que restringit a les armes que tenien els palestins. Es succeeixen les protestes on les pedres volen, còctels molotov i granades de mà cap a l’exèrcit israelià, el qual respon amb bales i tancs. Les forces en armament semblava que s’havien d’anivellar amb el recolzament financer que al 1989 la Lliga Àrab va aprovar en favor de la Intifada, però també és en aquest moment quan apareixen moviments, com el que es fa des de Bethelehem que aposten per deixar enrere aquestes mesures de violència i centrar les protestes en el pacifisme i amb objectius polítics més clars, com pot ser la desobediència civil.

La I Intifada sens dubte és una mescla de il·lusió per buscar un futur millor, trencar unes cadenes i poder viure amb llibertat i, sobretot és il·lusionant per la forma en què sorgeix, on la població civil sense ordres de la omnipotent OAP o de les diferents faccions polítiques ho ordeni. Manifestacions i desobediència civil que s’allarguen fins al 1993, amb els famosos Acords d’Oslo, el full de ruta per buscar la pau que ha estat més a prop d’aconseguir-la. El problema és que costa reivindicar del tot aquest aixecament popular, ja que aquesta societat civil que s’aixeca sense armes i amb unes poques pedres es barreja amb d’altres faccions que buscaven un enfrontament armat de totes totes. És quan els moviments com Hamàs agafen un relleu important, i no per la seva influència com a organització de resistència, fet que l’atorga una legitimitat, sinó per la seva vessant més sagnant, la dels atemptats i la immolació, que a partir d’aquí serà una arma recurrent en futurs atacs contra Israel i que desacredita la seva funció política a la zona. És d’aquí on se’n destreu la cara més grisa de la Intifada, la violència de reraguarda que acaba amb centenars de palestins acusats de “col·laboracionisme”.

Aquests grans aixecaments tenen una revifada amb el fervor pro-iraquià del 1990 amb la Guerra del Golf, que coincideix amb un dels episodis més sagnants com és la “matança d’Al-Aqsa”, a Jerusalem. S’acaben com s’ha escrit amb els Acords d’Oslo, una victòria palestina en tota regla, ja que aconsegueix aturar la política del Puny de Ferro a partir d’una demostració pública de la seva identitat nacional com a poble, com a conjunt d’una societat i d’una cultura que els permet ser forts. Per altra banda les crítiques a Israel a nivell internacional es succeeixen, no tant per la seva actuació durant la Intifada, sinó per la política en general que duia a terme amb els palestins, la qual s’internacionalitza gràcies al conflicte. Finalment la OAP i el seu líder, Yasser Arafat, surten reforçats. No van ser ells qui van tirar endavant tot aquest moviment, però es saben adaptar als nous temps i veuen com el seu programa de xoc frontal amb Israel ja està desfasat. Moderen el seu discurs i l’enfoquen cap a una visió molt més civil i social, tal com volien els instigadors de la Intifada, i al 1993 acaben acordant la creació d’un Estat Palestí en uns anys vista, fet, que per motius que aquí no tractarem, no acabarà succeint.

Arriben els anys noranta, els de l’acostament entre els dos bàndols, però tot acaba en un no res. La dialèctica infernal serà la constant després d’Oslo, de la mort de Rabin i de l’arribada al poder de Netanyahu al 1996.

El moviment de revolta conegut com la Segona Intifada s’inicia al setembre del 2000, el moment en què potser, sota el govern de Barak, Israel ha estat més flexible en les negociacions amb els palestins, tant en temes socials com d’ocupació. La pregunta doncs és perquè justament en aquest moment els palestins s’aixequen de nou enfront el domini jueu, la qual té una resposta ben clara: perquè es sentien realment forts i veien que era el moment de jugar-se-la. I és que les grans revolucions s’acostumen a donar en moments àlgids, el contrari del què deia Hobsbawn, ja que són les situacions on la població es sent amb forces per triomfar.

S’arriba al 2000 després d’anys de negociacions i reunions entre els dos bàndols, entre un Arafat ja consolidat davant l’OAP i respectat internacionalment i amb Netanyahu primer, del 1996 dins al 1998, amb un discurs bel·licista i de no retrocedir ni un pas, i amb Barak a partir del 1998, amb una actitud més dialogant i d’acord amb les intencions del seus padrins, els EEUU.

L’explicació canònica que es dóna per l’inici de la revolta és el míting polític que fa l’ultradretà Ariel Sharon just davant de la mesquita d’Al-Aqsa, a Jerusalem. Provocació pura, estil Sharon, exhibicionisme i prepotència que acaben amb aldarulls aquell dia i, l’endemà, amb set morts palestins després que aquests, amb un to molt violent, apedreguessin als jueus reunits a l’altra banda del Mur de les Lamentacions. S’inicia un període de violència en un metre quadrat, el metre quadrat més sagrat del món.

L’endemà ja s’ha estès la protesta per tot el territori i des de la cúpula Arafat crida a la insurrecció, armada i violenta, contra Israel. L’intent d’equiparació amb el procés que va durar del 1987 fins al 1993 que podem anomenar “Revolta de les pedres” queda descartat, ja que ara la naturalesa és molt diferent. Veiem com l’aparell polític és qui inicia el procés, o si més no, qui l’organitza des del primer dia i, sempre amb el desavantatge i asimetria que comporta l’enfrontament entre palestins i israelians, aquest procés és més semblant a una guerra que a una gran onada de protestes. El dia a dia és sagnant, no paren de créixer el nombre de morts i el diàleg entre les dues parts cada cop més llunyà. Barak cau enfront de Sharon a les eleccions al knesset i, sumat a la ja poca reciprocitat palestina, es tallen per complet les intencions d’una pau dialogada.

Sharon, davant el que alguns autors anomenen la libanització de la violència palestina, aposta per una militarització encara més radical i excloent, res estrany, ja que amb la seva carrera com a militar tan dilatada, entre la qual s’hi troben fets de primera magnitud com les massacres de Sabra i Chatila, no es podia esperar menys. A més s’entra en un espiral d’assassinats selectius per part del Mossad i, a la vegada, comencen a aparèixer els primers atemptats contra civils a través d’immolacions en el bàndol palestí.

L’increscendo militar israelià només fa que disminuir la possibilitat pacificadora i converteix el procés en un acarnissament i un bany de sang constant que no té aturador. Camps de refugiats com els que trobem a Jenín són diàriament massacrats i l’horror es mescla amb la resistència, la violència juvenil i la destrucció, com es pot veure en aquest vídeo d’una activista noruega:   https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=YnTPrH-jS48.

L’enquistament de la situació és un fet, però hi ha una idea que cada cop ressona més en l’opinió pública israeliana, i no és una altra que aconseguir una separació física, que es creïn dos espais diferenciats i que no es puguin traspassar fàcilment i, segons els israelians, evitar atacs i assassinats. Sharon ho recull ràpidament i ja al 2002 comença a construir una barrera que separi territoris israelians i Cisjordània, el famós Mur, que continuarà amb la clàssica política israeliana dels fets consumats. L’opinió internacional sobre Israel està en el moment més baix des de la seva creació, el crèdit moral al nou Estat jueu després de l’Holocaust sembla que s’ha acabat i els mitjans relaten el dia a dia d’una lluita desigual. És, probablement, el moment en què el conflicte israelo-palestí es va convertir en el més mediàtic del món, posició que actualment encara sustenta.

A la vegada en aquests primers anys és quan succeeixen algun dels episodis més famosos i sagnants de la Intifada, com per exemple el setge a la l’església de la Nativitat de Bethelehem que va durar de l’abril al maig del 2002, on activistes palestins hi van buscar refugi. L’exèrcit israelià va rodejar l’església i, de forma indiscriminada, va assetjar aquests militants refugiats, envoltant-la de franctiradors, tancs i explosius, provocant quasi una desena de morts entre els palestins i danyant les estructures d’aquest patrimoni cultural. Un episodi que autors com Joan B. Culla omiteixen en els seus estudis. (http://www.youtube.com/watch?v=tF4qWE4ecKE). També al 2002 Ramallah, la capital administrativa de Palestina, fou devastada per les tropes israelianes. Els edificis governamentals, amb Arafat a dins, van ser destruïts pels tancs i l’aviació israeliana, deixant només esplanades on avui, curiosament, s’hi erigeixen totes les banderes dels països que han reconegut l’Estat palestí, a més de custodiar el mausoleu construït per a Yasser Arafat.

Al 2003 Sharon ha sortit reforçat de les eleccions que va convocar de forma avançada i es veu amb plenes facultats de continuar la política de l’horror i la por enmig del que és ja una guerra quotidiana. Morts diaris i diàlegs trencats, cap idea nova, líders enrocats en els seus feus i amb un espiral de radicalisme que es desferma als dos bàndols. Hamàs és cada cop la cara més visible de la resistència palestina i, per altra banda, el Tsahal sembla el conseller predilecte d’Ariel Sharon i el seu braç executor a la vegada. El Full de Ruta ideat per Washington, conegut com els Acords de Ginebra, just acabar la invasió de l’Irak només serà paper mullat, el flamant nou primer ministre palestí Abbas no té recolzament ni credibilitat i, a la vegada, Sharon pressionat pels seus sectors més radicals, però també per un ambigu sector laborista, no aconsegueixen crear una atmosfera favorable. La guerra, doncs, continua.

Arriba el 2004, l’any de la mort d’Arafat i, per molts, el final de la Intifada. És cert que en aquest any la violència i la guerra es centren a Gaza de forma molt radical i intensa. Rafah és atacat indiscriminadament i els túnels d’abastiment per la població són destruïts de forma reiterada. Hamàs és el líder de la resistència a la zona i cada cop compte amb més adeptes, en depriment d’Al-Fatah i l’Autoritat Palestina en general. És en aquest moment on es té el consens en què el caràcter d’Intifada i el seu sentit, acaben. Palestina afronta unes eleccions l’any 2005, on surt vencedor Mahmoud Abbas davant la malaurada desaparició d’Arafat pel què, ara es diu, podria ser un assassinat. Abbas, sempre més moderat o, si més no, menys atrevit a les aventures armades, crida a aturar la violència, a la vegada que Sharon inicia una sèrie de gestos per apaivagar els ànims, com és l’alliberament de quasi un miler de presos polítics palestins. La violència continua sí, és cert, però ha arribat el moment en què destaca més la disputa interna entre els sectors palestins per l’hegemonia, Hamàs i Al-Fatah, que no el caràcter de protesta i aixecament, de resistència i reivindicació que es va iniciar al 2000.

La II Intifada acaba, clarament, amb una derrota palestina, tant pel nombre de víctimes com per els objectius polítics. La situació està igual o pitjor que abans d’aquesta i, tot i els anys d’inseguretat i violència, Israel manté un status quo que al 1993, amb el final de la Primera Intifada, havia perdut. Ara tots aquests acords s’oblidaran i s’iniciarà un nou període d’inestabilitat política a Palestina, sense un líder fort reconegut internacionalment i amb divisió interna, el gran problema actual dels palestins.

El pronòstic d’una Tercera Intifada no deixa de ser desconcertant. La situació pot semblar similar a l’any 2000, on els palestins tenien un grau de drets i un status com a poble destacable. Ara, poc després del reconeixement de Palestina com a Estat membre observador dins la ONU el país internacionalment està força assentat, a la vegada que les tensions entre Al-Fatah i Hamàs semblen està en el seu moment més baix. Per tant aquest aire de semillibertat que més amunt s’apuntava com un dels factors que permeten aixecaments populars, hi és. Per altra banda hi ha motius de sobres per iniciar una gran protesta: la situació dels presos polítics palestins, la manca d’aigua, l’augment del nombre de colons, noves formes de segregació com els busos únicament pels palestins, la depriment visita d’Obama, i un llarg etcètera. La qüestió és si realment li interessa a Palestina un aixecament similar al del 2000 i, la resposta, clarament és no.

La Segona Intifada és avui en dia un motiu d’orgull de resistència de David contra Goliat, d’elogis als màrtirs, als caiguts, a la forma de lluita, però el resultat va ser la derrota, la mort i la pobresa. Per sort crec que la societat palestina és prou madura i intel·lectualment fèrtil com per veure que aquesta via la van esgotar. El dret d’aixecar-se el tenen i l’han d’utilitzar, però amb una base organitzativa més social i de dinamització de la societat, com ja van fer al 1987. I ho han de fer amb o sense la direcció de l’Autoritat Nacional Palestina, la qual sempre peca de prudència, oficialisme i un discurs barat, res a veure amb el gran dinamisme de la societat que, suposadament, representa. Els morts ja no creen complicitats a l’exterior i, si Palestina fa un pas endavant en aquests pròxims mesos, serà per demostrar com la seva societat és capaç de moure a gran escala milers de persones en favor de la llibertat i per la fi de la opressió, la colonització del seu territori i l’horror dels fets consumats israelians. Saben que van ser derrotats al 2004, per tant saben que aquesta no és la via, però també tenen clar que si no continuen lluitant, perdran. Però la lluita de tu a tu ha de ser a través de la protesta social i nacional, no a través de les armes, les quals a més de ser anacròniques i una via obsoleta, no els permet aquest tu a tu, el cara a cara que necessiten per, al final, guanyar.

Potser és massa l’optimisme pel què fa a les capacitats d’un poble com el palestí per, algun dia, ser lliure. Però la força que ha demostrat al aixecar-se, caure, sobreviure i reconvertir la seva realitat mereixen, com a mínim, que es cregui en la seva força. I, per sobre de tot, la vitalitat és el que, personalment, em mostra que sí, que s’ha de ser optimista.

Refugiats, punt mort

Com en Joan B. Culla exposa de forma incisiva en el seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia" la política demogràfica ha esdevingut l’arma política més poderosa, tant per el bàndol palestí com l’israelià. El control de la població és sents dubte una eina política essencial, és per això que el tema dels refugiats palestins ha estat sempre un dels eixos de les reivindicacions palestines des del 1948.

És en aquest any quan es produeix el que els palestins anomenen la nakba (النكبة) que literalment vol dir “el desastre”. És així com es coneix la derrota del 1948 davant les tropes jueves, però a la vegada serveix per referir-se al massiu èxode que va portar a uns 750.000 palestins a abandonar les seves cases i pobles i refugiar-se en zones tant de la Palestina com dels països limítrofs. Les xifres són les següents: a l’estranger 100.000 es van refugiar al Líban, 60.000 a Síria, 70.000 a Transjordània, 7.000 a Egipte, 4.000 a Irak; i en territori palestí 190.000 a Gaza i 280.000 a Cisjordània.

Molts creien que aquesta seria una situació provisional, però per motius polítics i d’altres que anomenen defensius, Israel sota el govern de Ben Gurion es va negar a aplicar la Resolució 194-III de la ONU del desembre del 1949, en la qual es decideix el dret de retorn d’aquests refugiats i la qual es va fer responsable d'aquests desplaçats a través de la UNRWA (http://www.unrwace.org). D’ençà fins ara, on ens trobem ja en la tercera generació de refugiats, la lluita pel retorn ha esdevingut un símbol per excel·lència.

La seva situació va ser més que complicada al llarg dels anys, ja que les negatives d’Israel i la passivitat internacional van condemnar a gairebé un milió de persones a viure en una sub-classe social que no els donava cap mena de dret en termes humans. Fora de Palestina el rebuig va ser massiu. Al Líban no se’ls hi va reconèixer cap mena de dret i encara avui no tenen la nacionalitat libanesa ni estan equiparats a la resta de la societat a l’hora de tenir les mateixes oportunitats que la resta, a més de les terribles persecucions que algunes organitzacions com la OLP han tingut al llarg de la història; com a exemple les massacres de Sabra i Chatila del 1982. (https://www.google.com/search?q=sabra+i+chatila&aq=f&oq=sabra+i+chatila&aqs=chrome.0.57j60j61l2j60j62.4084&sourceid=chrome&ie=UTF-8). I aquest és només un llarg exemple del tracte rebut tant al Líban com a Irak, Transjordània o Egipte, deixant de banda una Síria un pèl més flexible.

Però el tema dels refugiats té un tema que cap dels veïns de Palestina ni els diferents grups dominats d’aquesta han aconseguit dominar, i és que el fet dels refugiats és una problemàtica d’un col·lectiu en una situació legalment provisional que més enllà del drama social i humà ha passat a ser una trampa política. Tots aquests països que amb presència de refugiats palestins dins els seves fronteres han negat processos d’assimilació, fet per així tenir una carta sota la màniga per futures negociacions o disputes amb Israel. Han jugat amb aquest drama social per fer-lo una tema propagandístic.

La nakba, “el desastre”, va ser l’inici d’aquest problema. Va desencadenar la creació d’assentaments aparentment provisionals tant a dins de territori palestí com d’altres països, però que a la llarga han anat creixent i convertint-se en noves ciutats o barris d’altres, concentrant un col·lectiu que tot i el bast temps que ha passar segueix reivindicant els seu dret a tornar a les seves cases. Però tenen dos grans frens que els ho impedeixen: Israel, per la seva política de l’aïllament i la segregació; i els països àrabs, per la seva voluntat més política que social, inclús de l’Autoritat Nacional Palestina, de la qual la majoria de refugiats en tenen la següent opinió: “Ells no ens representen, nosaltres ens devem a la OAP”.

La segregació: una pràctica mil·limètrica

En l’actualitat Palestina s’ha convertit en una gran presó. És un fet consumat i practicat dia a dia, de forma quotidiana i pragmàtica. La societat palestina viu enclaustrada entre unes fronteres encara de guerra que els separen de la majoria del món, inclús entre els seus territoris. Israel ha practicat la política dels fets consumats, portant a la pràctica la teoria maquiavèl·lica i radical de la segregació. Han aconseguit crear una fórmula efectiva per separar les dues comunitats, portant uns pensaments i unes ideologies guetitzadores a la pràctica.

Si fa dies comentàvem quines eren les idees en base a aquesta separació ara veurem quines són algunes de les pràctiques que han fet possible la creació del que probablement sigui la presó més gran del món.

El més evident i més mediàtic dels elements és el Mur. Té un efecte visual molt fort, tant en les persones com pel paisatge, on unes plaques de formigó s’eleven per separar dos realitats. La seva concepció, durant la presidència d’Ariel Sharon al 2001, ha donat com a resultat una paret simbòlica i a la vegada útil pels interessos israelians. I com a humiliació encara major la població palestina que s’ha de desplaçar a territori israelià ha de traspassar els anomenats checkpoints, on són tractats com animals de granja. Un Mur que traspassa les suposades fronteres legals pactades i que deixa clar als palestins quina és la seva situació: estan encerclats i a mercè de les voluntats israelianes.

Aquest setge que suposa el Mur necessita de més fórmules per deixar clara la posició inferior de la societat palestina. De fet el Mur és un dels últimes elements que ha incorporat l’Estat israelià com a forma repressiva. Des dels seus inicis la via més comuna de segregació i imposició ha estat la creació d’assentaments. Fórmula basada en la colonització i expropiació de territoris per incorporar a zones majoritàriament àrabs una nova població jueva i sionista que doni presència a la seva comunitat. Uns assentaments que tenen una arquitectura Bauhaus, senzilla, blancs, ordenats i a la vegada superposats a qualsevol realitat possible, ja sigui paisatgística o urbana, tallant muntanyes o reformulant ciutats. Són processos d’imposició que funcionen a partir de l’exclusió dels habitants anteriors i de la inclusió dels nous colons.

Relacionat amb la creació d’assentaments s’inclou la temàtica dels refugiats. Molts per culpa d’aquestes expropiacions i expulsions forçoses directes i, una gran majora, per les successives guerres, sobretot les del 1948 i del 1967. Centenars de palestins van marxar de les seves cases, de les quals molts encara en guarden les claus i estan reclosos en camps de refugiats, tant a dins del territori palestí com als països fronterers. Actualment un de cada tres refugiats del món és palestí i, probablement, mai podrà a tornar a la seva casa natal per culpa de la legislació israeliana, la qual manté de forma unilateral un control dels moviments d’aquests refugiats, impossibilitant l’entrada al país si són a l’estranger i, a la vegada, impedint-los el moviment entre el dispersat territori palestí.

La segregació i la separació de la societat palestina continua amb la llei sobre el codi penal israeliana, la qual és, probablement, la més dura dels països anomenats democràtics, entre els quals s’autoinclouen, fet que resulta força irònic. Des del 1967 es sap que hi ha hagut 800.000 presoners palestins, una xifra que entre els homes suposa que un 40% han estat a la presó. Un sistema legal que preveu detencions sense proves, les quals poden allargar-se durant sis mesos, sense donar explicacions al es famílies ni al sistema judicial. Es busca la ràpida confessió, a partir de la imposició de la por i la tortura, la impunitat estatal i les represàlies. Tallen així la possibilitat de la dissidència i, encara més, quan veiem les polítiques sobre la relació amb l’exterior dels presos, apartant-los dels seus familiars i amics durant mesos, obviant les visites i separant-los de les seves zones de residència. Tallen les comunicacions.

Unes comunicacions que, com bé ens ha explicat en Mahmud, resident a Ramallah, també es tallen amb la immobilitat imposada. Un palestí que vulgui sortir del país necessita un visat, que Israel no concedirà mai i que per tant ha d’anar a buscar a la veïna Jordània. Tot i així el que elimina més les possibilitats de vida normal en aquest sentit és la prohibició de viatjar entre territoris palestins, entre Cisjordània i Gaza, les quals viuen en dos móns separats per l’exèrcit israelià.

És una llista interminable, a la qual s’hi pot incloure el tema dels palestins residents a Israel, però no ciutadans, la negació del dret a vot, el tall de provisions d’aigua de forma sistemàtica, les últimes decisions de crear autobusos únicament per palestins, a l’estil de l’Apartheid sud-africà. La qüestió és que Israel ha teixit una teranyina i una trampa mortal per la comunitat palestina, separant-la dels seus i del món, negant-los drets vitals, rebaixant-los a la categoria de no tenir una categoria. Un sistema que sembla quasi perfecte per sotmetre un poble i, en una fi que pot semblar radical, que deixi d’existir. No en una qüestió física, tot i que un procés així de radical porta a conseqüències radicals, però sí en la seva identitat i voluntats.  

Hebrón, calidad de vida

  Este hombre vende pulseras con colores de Palestina en uno de los pocos recovecos donde los militares le dejan estar de esa ciudad fantasma dentro de Hebrón , durante la segunda intifada recibió balazo en el abdomen, los colonos quemaron su casa donde murieron dos de sus hijos, no puede subir ni bajar de donde estamos porque en ambas direcciones están los colonos y por “seguridad” de éstos los militares prohíben el paso a cualquier palestino, si él pasa cerca de la casa de los “settlers” le pueden llegar a lanzar huevos y frutas.

 Aquí la situación afecta muy especialmente a los palestinos pero, también a los israelíes, su gobierno no les deja pasar hacia la zona “A” de Palestina, está penado con una cuantiosa multa y con el honor de pasar a estar en la mira por haber ido del “enemigo”.

  Así se vive en Palestina y especialmente en Hebrón, si esta zona está llena de matices, esta ciudad es la créme de la créme. Aquí ni israelíes ni palestinos pueden hacer lo que quieran, solo lo que el Gobierno de Israel les deje hacer.

¿Libertad? ¿Igualdad? Y, como no podía ser de otra manera, Israel es la democracia más desarrollada de Medio Oriente (sic).

Que caiga el muro que bloquea la visión de la gente de una vez y por todas...

Hebrón H2: 'Ghost City'

Després de diverses negociacions entre israelians i palestins, el 1993 ambdós bàndols firmaven els acords d'Oslo per posar les bases d'una solució per al conflicte israelià-palestí.

Més endavant, amb el reconeixement d'un govern palestí -l'Autoritat Nacional Palestina o ANP-, els territoris de Cisjordània i Gaza es van dividir en diverses Zones, controlades per l'ANP (Zona A), per Israel (C) o per un sistema mixte de control civil de l'ANP i control militar de l'exèrcit israelià (B).

Com aquests territoris, la ciutat palestina d'Hebrón, on vivien un petit nombre de jueus, també es va dividir en dues zones: la H1, sota control palestí, i la H2, sota control israelià. Tot i que els habitants jueus poden moure's per la ciutat -són escortats per soldats-, des d'ençà, als palestins els hi és vetat l'accés a la H2.

Més enllà del mur

“La vida aquí és difícil” diu amb mala cara Jack Tabash. Palestí catòlic, fa 75 que viu a Betlem, com tota la seva família des de fa generacions. Jack té una botiga de souvenirs a la plaça de la Nativitat d’una Betlem turística, a més a més de llogar un pis als turistes. Té força èxit: el pis està només a 200 metres del mur.

“Quan no existia el mur, podia anar d’un cantó a l’altre sense problemes. Podia visitar els meus amics a Jerusalem o viatjar a Europa des de l’aeroport Ben Gurion” recorda, “però ara ja no”. Des de 2002, amb la construcció del mur d’Ariel Sharon, ja no es pot creuar lliurement la frontera entre Israel i Palestina.

Conflicte i rutina

La crisis permanent que assola la zona es basa en la disputa d’un territori que actualment els manté dividits. Aquesta seria la visió en una escala macro, però si enfoquem el nostre ull cap a una escala micro veurem com una premissa general també passa a ser un matís concret.

Els divendres és el dia del senyor pels musulmans, al-yuma’a, el seu dia de repòs, de reunió i de dedicació al Senyor. Aquí tota l’activitat es paralitza i els carrers es converteixen en deserts. A la vegada el divendres és el dia que comença la festivitat setmanal jueva, que abraça part de la tarda i l’endemà, dissabte, i es coneix com a sabbat. El divendres doncs és també una divisió que provoca un manteniment de la crisis. D’una forma rutinària al llarg de les últimes dècades els divendres han estat dies d'enfrontaments llargs i violents entre les dues comunitats, sobretot en ciutats com Hebron o Jerusalem, on el conflicte està marcat per la guetització demogràfica de la ciutat.

El fet de la rutina és el que destaca. Com un fenomen com és la guerra s’ha convertit en una quotidianitat i de quina manera afecta a l’evolució del conflicte és extremadament corrosiu.

Les protestes, normalment del bàndol palestí, són després de les pregàries del migdia dirigides cap a zones on habiten jueus o que controla l’exèrcit israelià. La via acostuma a ser sempre la mateixa: pedres i corredisses. Metodologia ancestral contra fusells, metralladores i cotxes blindats. És evident que no busquen desbancar l’exèrcit de les seves posicions, aconseguir un canvi social a la ciutat o un ressò internacional. Simplement volen mantenir la flama de la resistència per quan arribi el seu moment indicat, el de la revolta definitiva, intentat ja al 1987 i al 2000. Però la qüestió és que en l’actualitat la rutina de les pedres ha esdevingut més un joc que una protesta social.

Avui ho hem viscut a Hebron, ciutat de lluita i resistència per excel·lència a Palestina. A partir de els 12 a.m. la gent es comença a aglomerar davant del checkpoint que els separa dels seus antics barris. Comencen a caure pedres, surten els soldats i llancen trets a l’aire. El carrer esdevé un niu d’amagatalls i tàctiques, tècniques definides i nens, molts nens. Són ells la majoria dels protestants, van amb patinets, mocadors amb els que es tapen la cara i pedres, sobretot pedres. És un joc de fet i amagar per ells, busquen fer emprenyar l’enemic, provocar. 

És evident que en aquestes protestes es concentra odi i rancor, revenges personals i somnis de llibertat, però un cop ho veus, hi ets a dins i observes acabes concloent que la gran majoria ho vol, però sap que aquesta no serà la via. La forma despreocupada en què la vida segueix abans, durant i després dels enfrontaments dóna una visió d’això. La protesta s’ha convertit en rutina, aquesta en un joc on la gran majoria són nens i, a la vegada, ens aporta una gran sèrie de preguntes sense resposta com: en cas d’una 3a Intifada com molts proclamen, tindria algun sentit?