Un nou paradigma: aproximació bàsica a l'aparició d'Israel
El protagonisme del
conflicte arabo-israelí en l’escena internacional de la segona meitat del segle
XX fins ara ha estat aclaparador respecte altres situacions o processos que, o
bé per la seva repercussió més a curt termini o per una cobertura menys mediàtica,
han deixat en el Pròxim Orient un focus de notícia i opinió constant.
Per situar-nos en
la història moderna de la zona ens hem de traslladar fins a finals del segle
XIX on l’Imperi Otomà, la “Gran Porta”, vivia els seus últims anys d'esplendor
dominant el Llevant Mediterrani, l’actual Turquia i l’antiga Pèrsia. Aquest
Imperi, on en destaca la seva flexibilitat religiosa, tenia sota els seus
dominis el que es coneixia com Palestina, l’epicentre del nostre interès.
Amb el canvi de
segle i els corbs occidentals, Gran Bretanya i França, esvoletegant per la zona
s’inicia una nova etapa. Primer perquè es tanca i s’inicia, de forma
successiva, una emigració rere una altra cap a la zona àrab de Palestina que en
aquells moments era de massiva majoria musulmana. Una emigració eminentment
jueva, de base sionista, amb idees provinents del socialisme europeu, properes
als ideals de treballar la terra com inici de la construcció d’un nou paradigma
que, per ells, no era un altre que l’anhel ancestral d’Israel.
Paral·lelament i en
el context europeu la Gran Guerra va sacsejar per complet un món que, per una
part, va iniciar una decadència que portarà al naixement d’una cultura
totalitarista i feixista, però que per altra banda volia seguir amb la clàssica
idea d'irradiació cultural, eufemisme d'explotació econòmica, a través de
l’expansió colonial. Tant és així que l’Imperi Otomà, disgregat i vençut
després del 1917, es va veure obligat a cedir de les seves posicions a l’Orient
Mitjà i, gràcies a un repartiment bilateral, entregar-lo a França i Gran
Bretanya, essent el segon el dipositari directe sobre el Mandat de Palestina.
És important esmentar que ja en aquest moment la Gran Bretanya, sota una influència
molt forta de sectors sionistes econòmicament importants, va iniciar un
recolzament inequívoc per la construcció d’un futur estat jueu, vegis la famosa
declaració de Balfour. Així doncs s’inicia l’època del mandat britànic, que
durarà fins la independència de l’Estat d’Israel al 1948.
En el seguit de
dècades abans d’aquesta proclama les emigracions, les famoses alià, d’arreu d’Europa i més tard des
d’Amèrica van ser un degoteig constant que va provocar que el mapa de Palestina
anés patint un lent i progressiu canvi en les balances poblacionals, tenint
així una presència de jueus cada cop més important, tot i continuar sent
minoria. En aquest context és quan es succeeixen els primers enfrontaments
directes entre nuclis àrabs armats en contra del que titllaven com d’ocupació
jueva i la resposta d’aquests, amb la creació d’una sèrie de grups paramilitars
ben finançats des de l’exterior.
La violència doncs
començava a ser una realitat en la qual la Gran Bretanya no s’hi volia
endinsar, fet que els portà a una decisió d’abandonar el màxim aviat possible
la zona. La II Guerra Mundial accelera aquest procés i, després d’una resolució
on la ONU atorgava més de la meitat del territori palestí als jueus tot i ser
minoria, apareix la primera guerra oberta entre àrabs i palestins al 1947. Contra
tot pronòstic el futur estat d’Israel va aconseguir vèncer una coalició de
països comanda per la Lliga Àrab, amb Egipte com a país més destacat, fet que
li donà una legitimitat moral, al seu parer, per fer una proclama d’independència
el 15 de maig de 1948.
L’escenari ha estat
creat, el què succeeixi d’aquí en endavant és una conseqüència rere una altra
de la fallida societat colonial i de les voluntats de les institucions
internacionals: una nou Estat basat en el sionisme que s’imposa per la força a
la majoria d’ètnia àrab que habitava la zona de Palestina i, a la vegada,
envoltat d’una sèrie de països també àrabs i de majoria musulmana que es
mostren reticents i obertament oposats a la presència d’aquest nou Estat. Neix
el modern Pròxim Orient producte de factors de descolonització que ara es
veuran immersos dins la nova realitat de Guerra Freda, on es reprodueixen els
enfrontaments, les derrotes àrabs, les matances, les Intifades, el bloqueig
internacional, el recolzament fervorós d’Estats Units a Israel, l’oblit de la causa
Palestina, els drames humans i socials. Una pugna per una Terra dita Santa que
avui conté dues societats enfrontades en un punt de no retorn, sense una via d’escapament,
dins la paranoia constant.
