dimecres, 6 de març de 2013

Histoires d'Israël : rencontre avec Shlomo Sand

Depuis la sortie de son premier livre consacré à l’histoire d’Israël en 2008, l’historien Shlomo Sand est devenu une personnalité dérangeante pour les milieux conservateurs israéliens.
Intitulé « Comment le peuple juif fut inventé », ce premier essai historique s’est donné comme ambition de déconstruire les mythes qui entourent le sionisme et la fondation de l’Etat d’Israël. Il fut suivi par deux autres livres, « Comment la terre d’Israël fut inventée » et « Comment j’ai cessé d’être juif » publiés respectivement en 2012 et 2013, qui complètent les recherches de l’historien.
A l’occasion de notre voyage en Israël, nous avons eu la possibilité de le rencontrer.
 
Shlomo Sand dans son bureau (université de Tel Aviv)
C’est dans son bureau personnel de l’université de Tel Aviv que l’historien israélien nous a reçus ce mardi 5 Mars après-midi.  La pièce est modeste et en dit long sur l’homme qu’elle abrite. Historien de renom, Shlomo Sand n’a pas perdu de vue l’objectif principal de son travail académique : déconstruire l’idéologie qui sous-tend les velléités expansionniste du gouvernement israélien afin de mettre en place les conditions d’une résolution du conflit. Et la gageure est grande quand on sait la mystique qui entoure l’Etat hébreu. Sa doctrine est pourtant simple : qu’Israël appartienne à ses citoyens et non plus à l’ensemble des juifs du monde. Ainsi, nous explique t-il, le mouvement sioniste a échoué dans son dessein de créer un peuple juif. Sur la terre d’Israël, vit un peuple israélien dont la culture originale est différente de celle des juifs de Paris ou de New York. Voilà le bouleversement  analytique principal qu’apportent les travaux du professeur Sand.
Une fois prise en compte cette dimension culturelle, il apparait que les arabes israéliens, parlant hébreu, nés et travaillant en Israël, peuvent constituer une composante dynamique de la société israélienne moderne.
En ce qui concerne la question territoriale, il déclare « rêver » d’un Etat bi-national mais se fait guère d’illusion sur la volonté d’Israël à évacuer les zones occupées. Selon lui, sans projet historique avec les palestiniens, la politique actuelle « nous conduit vers l’abîme », et affirmant que seule une intervention extérieure pourra contraindre Israël, il nous apostrophe « Mais que fait l’Europe ? ».   

La Guerra Defensiva

El 1967 és un any clau en la memòria col·lectiva israeliana. La famosa Guerra dels 6 Dies és la victòria més mitificada i recordada en la societat i també en la historiografia israeliana. No és per menys, ja que guanyen, de forma quasi perfecta, als que ells anomenen “Eix del mal”: Egipte i Síria i, de rebot, Jordània.

Visitar el Ministeri d’Afers Exteriors israelià no és una oportunitat que passi cada dia. Hi hem anat i ens ha rebut Lior Ben Dor, portaveu adjunt del ministeri, amb una llarga trajectòria diplomàtica tant a Europa com a l’Amèrica Llatina. Les seves declaracions han estat les esperades, legitimització de les necessitats israelianes, però no per això han deixat de ser sorprenents.

Entre vàries frases i opinions que ha projectat em quedo amb una, segurament per la meva orientació cap a una visió històrica del conflicte, i és el de la guerra defensiva. Concretament la utilització d’aquest terme per definir la guerra del 1967 a la que ens referim. El context de l’època era tens, marcat pel nasserisme i la República Àrab Unida – així s’anomena la confederació que durant uns anys van formar Egipte i Síria –, a més de la influència de la Guerra Freda i una crisis econòmica per culpa de la inflació a Israel. Molts matisos, actituds i actes que poden avançar cap a un conflicte armat, com en molts moment de la Guerra Freda, situacions en què en la majoria d’ocasions eren estratègies polítiques populistes, d’aliment per unes expectatives de mantenir una suposada superioritat. Però un cop més Israel s’escuda en tot aquest context, com ha fet el padrí EEUU al llarg de la seva història, per legitimar una acció bèl·lica en contra no d’un, sinó tres països de la zona i així autoafirmar-se de nou al territori.

Una guerra mai és defensiva, encara que sigui en resposta a unes provocacions, sempre és té una intenció final planejada amb anterioritat i en busca d’un objectiu, en major o menor mesura, de destrucció. Valoració que serveix tant per un bàndol com l’altra, quedi clar.

Aquest diplomàtic, vehement i expeditiu en la seva exposició, considera que un atac preventiu és un dret d’autodefensa irrefutable per un país, i més en el cas de la divina Israel, tal com ho defineix ell. Al 1967 Egipte demana a la ONU que retiri els cascos blaus del Sinaí, els quals ocupaven una zona sota domini legal egipci. Un cop les forces internacionals marxen el govern de Nasser desplega el seu exèrcit a la zona per controlar les fronteres del país, tallant vies de comunicació i la clausura del famós golf d’Àqaba, que per Israel sempre suposa un casus belli, essent aquesta un intent de reforçament de la seva figura. És llavors quan Israel, de forma preventiva, defensiva, en un acte per salvar la integritat de la nació jueva, ataca. Però curiosament no només ataca al perillós Egipte, sinó que aprofita i inicia un triple atac incloent Síria i Jordània. És eminentment maquiavèl·lic, i no és una afirmació meva, sinó del portaveu adjunt: “Som maquiavèl·lics”.

És difícil comprendre com això pot ser una guerra defensiva quan et dediques a atacar de forma directe i brutal tots els teus limítrofs, això sí, amb l’excusa d’evitar un perill pel teu país. Però encara més kafkià és afirmar que “gràcies a aquesta guerra i a la construcció de futurs assentaments a les zones ocupades s’ha pogut negociar la pau”. Sembla ser que segueixen literalment el seu estimat i ja citat Maquiavel, el val més fer i penedir-se, que el no fer i després penedir-se. Equiparat a la guerra, tots sabem el què pot passar.

Anem a pams. La victòria aclaparadora d’Israel al 1967 els serveix com a plataforma d’autolegitimització en el territori, de fer-se respectar i imposar un Estat jueu encara més radical i exclusiu envers la població àrab i palestina, de valors i lleis seves. Per altra banda la creació de nous assentaments a Cisjordània, Gaza o el Golan demostren aquest objectiu en forma d’ocupació física, d’una nova expulsió palestina en busca d’una exclusió final. El raonament d’aquest diplomàtic i de bona part de la comunitat sionista és que fins que no es va ocupar i colonitzar nou territori palestí aquests no veuen la necessitat d’arribar a acords de pau amb Israel. Una visió molt particular per la qual em pregunto, quin tipus de contracte de pau busca Israel? És clar que busca una solució en base al xantatge i la imposició, amb la seva llei, la militar.

La resolució del conflicte no es pot contemplar en unes poques línies com les que es destinen a aquest espai. El que és clar són les intencions d’Israel, marcades de forma intransigent, pautades a partir d’un final que passa pel manteniment de l’Estat militar. És, per tant, incoherent, fals i immoral que es parli de la creació o utilització de guerres defensives necessàries, en previsió a la a un atac que podria acabar amb l’existència jueva, i més quan es parla d’Israel. I s’ha demostrat històricament, tant al 1967 com al 2006 al Líban, el qual mereix una altra atenció especial.

La guerra sempre té un objectiu de victòria, d’ampliar i de sotmetre, sinó no seria una guerra.