dimarts, 16 d’abril de 2013

Intifada: una forma de lluita i de vida


La situació a Terra Santa sempre és conflictiva, per molt que no surti a les notícies per un temps la tensió hi és i, malauradament, les desgràcies es succeeixen. Tot i així al llarg del nostre viatge pel Llevant del Mediterrani una idea se’ns anava repetint des dels dos bàndols, una idea que alguns desmentien i, d’altres, quasi enarboraven: la possibilitat d’una Tercera Intifada. Sembla ser doncs que en aquests moments la zona està un pèl més calenta que de costum i circula la idea d’un nou aixecament palestí després dels últims anys de decepcions, estancament, retrocés i pèrdua de fe en una resolució del conflicte.

Però per entendre a què es refereixen tots aquests protagonistes que ens afirmaven o pronosticaven una hipotètica Intifada cal veure què han estat i quines repercussions han tingut en les vides dels israelians, per una part, i pels protagonistes de l’acció, els palestins, per una altra.

Al 1987 és dóna per iniciada la Primera Intifada. Traduït de l’àrab aquest mot vol dir “aixecament”, per tant s’entén aquest període com l’inici d’una revolta o moviment popular per part del poble palestí. El perquè del moment és el resultat de l’acumulació de fets que van des del 1967, amb la Guerra dels Sis Dies, fins l’assenyalat 1987. L’augment de jueus en assentaments, duplicant la xifra fins als 65.000; la “política del puny de ferro” que oprimia a qualsevol organisme palestí, tant a la pròpia Palestina com al països limítrofs, com es va veure al Líban (1982) o Jordània (1971); i, sobretot, per la humiliació diària i rutinària que queia sobre el poble palestí. És cert que en altres moments la situació havia estat igual de tensa i amb una gran irritació, però en aquest moment, vint anys després del fatídic 1987 i amb uns ànims prou forts, deixant de banda l’ofegament dels anys setanta, els van portar a una unió inèdita fins aleshores de la base social per protestar contra la política israeliana.

La Intifada s’inicia per un fet aïllat, com la majoria d’aixecaments populars, que el que fan és encendre una metxa que porta anys a punt de prendre. El 8 de desembre de 1987 quatre residents del camp de refugiats de Jabalya, a Gaza, són atropellats mortalment per un camioner israelià. L’accident és interpretat com una represàlia per la mort d’un home de negocis jueu dies abans a Gaza i, sumat a la posterior mort d’un jove palestí que protestava contra les forces d’ocupació, és quan una allau de protestes s’estenen no només a Gaza, sinó a Cisjordània i a Jerusalem Est. S’inicia un moviment civil que no lidera cap de les grans organitzacions, ja sigui Fatah, el Partit Comunista de Palestina o Hamàs, sinó que des de les diferents localitats i comitès locals de l’aixecament es donen un seguit de vagues generals, boicot a productes israelians, la negativa al pagament de taxes i grans manifestacions de forma simultània. La societat civil palestina, per primer cop, actua de forma conjunta, més enllà dels seus representants i de la OAP (Organització per l’Alliberament de Palestina), que queden en un segon pla, desplaçats per una gran demostració de força popular.

Els primers dies venen marcats per les protestes més pacífiques, sempre dins els marges del que es pot esperar d’una societat en guerra, degut també al accés més que restringit a les armes que tenien els palestins. Es succeeixen les protestes on les pedres volen, còctels molotov i granades de mà cap a l’exèrcit israelià, el qual respon amb bales i tancs. Les forces en armament semblava que s’havien d’anivellar amb el recolzament financer que al 1989 la Lliga Àrab va aprovar en favor de la Intifada, però també és en aquest moment quan apareixen moviments, com el que es fa des de Bethelehem que aposten per deixar enrere aquestes mesures de violència i centrar les protestes en el pacifisme i amb objectius polítics més clars, com pot ser la desobediència civil.

La I Intifada sens dubte és una mescla de il·lusió per buscar un futur millor, trencar unes cadenes i poder viure amb llibertat i, sobretot és il·lusionant per la forma en què sorgeix, on la població civil sense ordres de la omnipotent OAP o de les diferents faccions polítiques ho ordeni. Manifestacions i desobediència civil que s’allarguen fins al 1993, amb els famosos Acords d’Oslo, el full de ruta per buscar la pau que ha estat més a prop d’aconseguir-la. El problema és que costa reivindicar del tot aquest aixecament popular, ja que aquesta societat civil que s’aixeca sense armes i amb unes poques pedres es barreja amb d’altres faccions que buscaven un enfrontament armat de totes totes. És quan els moviments com Hamàs agafen un relleu important, i no per la seva influència com a organització de resistència, fet que l’atorga una legitimitat, sinó per la seva vessant més sagnant, la dels atemptats i la immolació, que a partir d’aquí serà una arma recurrent en futurs atacs contra Israel i que desacredita la seva funció política a la zona. És d’aquí on se’n destreu la cara més grisa de la Intifada, la violència de reraguarda que acaba amb centenars de palestins acusats de “col·laboracionisme”.

Aquests grans aixecaments tenen una revifada amb el fervor pro-iraquià del 1990 amb la Guerra del Golf, que coincideix amb un dels episodis més sagnants com és la “matança d’Al-Aqsa”, a Jerusalem. S’acaben com s’ha escrit amb els Acords d’Oslo, una victòria palestina en tota regla, ja que aconsegueix aturar la política del Puny de Ferro a partir d’una demostració pública de la seva identitat nacional com a poble, com a conjunt d’una societat i d’una cultura que els permet ser forts. Per altra banda les crítiques a Israel a nivell internacional es succeeixen, no tant per la seva actuació durant la Intifada, sinó per la política en general que duia a terme amb els palestins, la qual s’internacionalitza gràcies al conflicte. Finalment la OAP i el seu líder, Yasser Arafat, surten reforçats. No van ser ells qui van tirar endavant tot aquest moviment, però es saben adaptar als nous temps i veuen com el seu programa de xoc frontal amb Israel ja està desfasat. Moderen el seu discurs i l’enfoquen cap a una visió molt més civil i social, tal com volien els instigadors de la Intifada, i al 1993 acaben acordant la creació d’un Estat Palestí en uns anys vista, fet, que per motius que aquí no tractarem, no acabarà succeint.

Arriben els anys noranta, els de l’acostament entre els dos bàndols, però tot acaba en un no res. La dialèctica infernal serà la constant després d’Oslo, de la mort de Rabin i de l’arribada al poder de Netanyahu al 1996.

El moviment de revolta conegut com la Segona Intifada s’inicia al setembre del 2000, el moment en què potser, sota el govern de Barak, Israel ha estat més flexible en les negociacions amb els palestins, tant en temes socials com d’ocupació. La pregunta doncs és perquè justament en aquest moment els palestins s’aixequen de nou enfront el domini jueu, la qual té una resposta ben clara: perquè es sentien realment forts i veien que era el moment de jugar-se-la. I és que les grans revolucions s’acostumen a donar en moments àlgids, el contrari del què deia Hobsbawn, ja que són les situacions on la població es sent amb forces per triomfar.

S’arriba al 2000 després d’anys de negociacions i reunions entre els dos bàndols, entre un Arafat ja consolidat davant l’OAP i respectat internacionalment i amb Netanyahu primer, del 1996 dins al 1998, amb un discurs bel·licista i de no retrocedir ni un pas, i amb Barak a partir del 1998, amb una actitud més dialogant i d’acord amb les intencions del seus padrins, els EEUU.

L’explicació canònica que es dóna per l’inici de la revolta és el míting polític que fa l’ultradretà Ariel Sharon just davant de la mesquita d’Al-Aqsa, a Jerusalem. Provocació pura, estil Sharon, exhibicionisme i prepotència que acaben amb aldarulls aquell dia i, l’endemà, amb set morts palestins després que aquests, amb un to molt violent, apedreguessin als jueus reunits a l’altra banda del Mur de les Lamentacions. S’inicia un període de violència en un metre quadrat, el metre quadrat més sagrat del món.


L’endemà ja s’ha estès la protesta per tot el territori i des de la cúpula Arafat crida a la insurrecció, armada i violenta, contra Israel. L’intent d’equiparació amb el procés que va durar del 1987 fins al 1993 que podem anomenar “Revolta de les pedres” queda descartat, ja que ara la naturalesa és molt diferent. Veiem com l’aparell polític és qui inicia el procés, o si més no, qui l’organitza des del primer dia i, sempre amb el desavantatge i asimetria que comporta l’enfrontament entre palestins i israelians, aquest procés és més semblant a una guerra que a una gran onada de protestes. El dia a dia és sagnant, no paren de créixer el nombre de morts i el diàleg entre les dues parts cada cop més llunyà. Barak cau enfront de Sharon a les eleccions al knesset i, sumat a la ja poca reciprocitat palestina, es tallen per complet les intencions d’una pau dialogada.

Sharon, davant el que alguns autors anomenen la libanització de la violència palestina, aposta per una militarització encara més radical i excloent, res estrany, ja que amb la seva carrera com a militar tan dilatada, entre la qual s’hi troben fets de primera magnitud com les massacres de Sabra i Chatila, no es podia esperar menys. A més s’entra en un espiral d’assassinats selectius per part del Mossad i, a la vegada, comencen a aparèixer els primers atemptats contra civils a través d’immolacions en el bàndol palestí.

L’increscendo militar israelià només fa que disminuir la possibilitat pacificadora i converteix el procés en un acarnissament i un bany de sang constant que no té aturador. Camps de refugiats com els que trobem a Jenín són diàriament massacrats i l’horror es mescla amb la resistència, la violència juvenil i la destrucció, com es pot veure en aquest vídeo d’una activista noruega:   https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=YnTPrH-jS48.

L’enquistament de la situació és un fet, però hi ha una idea que cada cop ressona més en l’opinió pública israeliana, i no és una altra que aconseguir una separació física, que es creïn dos espais diferenciats i que no es puguin traspassar fàcilment i, segons els israelians, evitar atacs i assassinats. Sharon ho recull ràpidament i ja al 2002 comença a construir una barrera que separi territoris israelians i Cisjordània, el famós Mur, que continuarà amb la clàssica política israeliana dels fets consumats. L’opinió internacional sobre Israel està en el moment més baix des de la seva creació, el crèdit moral al nou Estat jueu després de l’Holocaust sembla que s’ha acabat i els mitjans relaten el dia a dia d’una lluita desigual. És, probablement, el moment en què el conflicte israelo-palestí es va convertir en el més mediàtic del món, posició que actualment encara sustenta.
A la vegada en aquests primers anys és quan succeeixen algun dels episodis més famosos i sagnants de la Intifada, com per exemple el setge a la l’església de la Nativitat de Bethelehem que va durar de l’abril al maig del 2002, on activistes palestins hi van buscar refugi. L’exèrcit israelià va rodejar l’església i, de forma indiscriminada, va assetjar aquests militants refugiats, envoltant-la de franctiradors, tancs i explosius, provocant quasi una desena de morts entre els palestins i danyant les estructures d’aquest patrimoni cultural. Un episodi que autors com Joan B. Culla omiteixen en els seus estudis. (http://www.youtube.com/watch?v=tF4qWE4ecKE). També al 2002 Ramallah, la capital administrativa de Palestina, fou devastada per les tropes israelianes. Els edificis governamentals, amb Arafat a dins, van ser destruïts pels tancs i l’aviació israeliana, deixant només esplanades on avui, curiosament, s’hi erigeixen totes les banderes dels països que han reconegut l’Estat palestí, a més de custodiar el mausoleu construït per a Yasser Arafat.

Al 2003 Sharon ha sortit reforçat de les eleccions que va convocar de forma avançada i es veu amb plenes facultats de continuar la política de l’horror i la por enmig del que és ja una guerra quotidiana. Morts diaris i diàlegs trencats, cap idea nova, líders enrocats en els seus feus i amb un espiral de radicalisme que es desferma als dos bàndols. Hamàs és cada cop la cara més visible de la resistència palestina i, per altra banda, el Tsahal sembla el conseller predilecte d’Ariel Sharon i el seu braç executor a la vegada. El Full de Ruta ideat per Washington, conegut com els Acords de Ginebra, just acabar la invasió de l’Irak només serà paper mullat, el flamant nou primer ministre palestí Abbas no té recolzament ni credibilitat i, a la vegada, Sharon pressionat pels seus sectors més radicals, però també per un ambigu sector laborista, no aconsegueixen crear una atmosfera favorable. La guerra, doncs, continua.

Arriba el 2004, l’any de la mort d’Arafat i, per molts, el final de la Intifada. És cert que en aquest any la violència i la guerra es centren a Gaza de forma molt radical i intensa. Rafah és atacat indiscriminadament i els túnels d’abastiment per la població són destruïts de forma reiterada. Hamàs és el líder de la resistència a la zona i cada cop compte amb més adeptes, en depriment d’Al-Fatah i l’Autoritat Palestina en general. És en aquest moment on es té el consens en què el caràcter d’Intifada i el seu sentit, acaben. Palestina afronta unes eleccions l’any 2005, on surt vencedor Mahmoud Abbas davant la malaurada desaparició d’Arafat pel què, ara es diu, podria ser un assassinat. Abbas, sempre més moderat o, si més no, menys atrevit a les aventures armades, crida a aturar la violència, a la vegada que Sharon inicia una sèrie de gestos per apaivagar els ànims, com és l’alliberament de quasi un miler de presos polítics palestins. La violència continua sí, és cert, però ha arribat el moment en què destaca més la disputa interna entre els sectors palestins per l’hegemonia, Hamàs i Al-Fatah, que no el caràcter de protesta i aixecament, de resistència i reivindicació que es va iniciar al 2000.

La II Intifada acaba, clarament, amb una derrota palestina, tant pel nombre de víctimes com per els objectius polítics. La situació està igual o pitjor que abans d’aquesta i, tot i els anys d’inseguretat i violència, Israel manté un status quo que al 1993, amb el final de la Primera Intifada, havia perdut. Ara tots aquests acords s’oblidaran i s’iniciarà un nou període d’inestabilitat política a Palestina, sense un líder fort reconegut internacionalment i amb divisió interna, el gran problema actual dels palestins.

El pronòstic d’una Tercera Intifada no deixa de ser desconcertant. La situació pot semblar similar a l’any 2000, on els palestins tenien un grau de drets i un status com a poble destacable. Ara, poc després del reconeixement de Palestina com a Estat membre observador dins la ONU el país internacionalment està força assentat, a la vegada que les tensions entre Al-Fatah i Hamàs semblen està en el seu moment més baix. Per tant aquest aire de semillibertat que més amunt s’apuntava com un dels factors que permeten aixecaments populars, hi és. Per altra banda hi ha motius de sobres per iniciar una gran protesta: la situació dels presos polítics palestins, la manca d’aigua, l’augment del nombre de colons, noves formes de segregació com els busos únicament pels palestins, la depriment visita d’Obama, i un llarg etcètera. La qüestió és si realment li interessa a Palestina un aixecament similar al del 2000 i, la resposta, clarament és no.

La Segona Intifada és avui en dia un motiu d’orgull de resistència de David contra Goliat, d’elogis als màrtirs, als caiguts, a la forma de lluita, però el resultat va ser la derrota, la mort i la pobresa. Per sort crec que la societat palestina és prou madura i intel·lectualment fèrtil com per veure que aquesta via la van esgotar. El dret d’aixecar-se el tenen i l’han d’utilitzar, però amb una base organitzativa més social i de dinamització de la societat, com ja van fer al 1987. I ho han de fer amb o sense la direcció de l’Autoritat Nacional Palestina, la qual sempre peca de prudència, oficialisme i un discurs barat, res a veure amb el gran dinamisme de la societat que, suposadament, representa. Els morts ja no creen complicitats a l’exterior i, si Palestina fa un pas endavant en aquests pròxims mesos, serà per demostrar com la seva societat és capaç de moure a gran escala milers de persones en favor de la llibertat i per la fi de la opressió, la colonització del seu territori i l’horror dels fets consumats israelians. Saben que van ser derrotats al 2004, per tant saben que aquesta no és la via, però també tenen clar que si no continuen lluitant, perdran. Però la lluita de tu a tu ha de ser a través de la protesta social i nacional, no a través de les armes, les quals a més de ser anacròniques i una via obsoleta, no els permet aquest tu a tu, el cara a cara que necessiten per, al final, guanyar.

Potser és massa l’optimisme pel què fa a les capacitats d’un poble com el palestí per, algun dia, ser lliure. Però la força que ha demostrat al aixecar-se, caure, sobreviure i reconvertir la seva realitat mereixen, com a mínim, que es cregui en la seva força. I, per sobre de tot, la vitalitat és el que, personalment, em mostra que sí, que s’ha de ser optimista.