En l’actualitat Palestina
s’ha convertit en una gran presó. És un fet consumat i practicat dia a dia, de
forma quotidiana i pragmàtica. La societat palestina viu enclaustrada entre
unes fronteres encara de guerra que els separen de la majoria del món, inclús entre
els seus territoris. Israel ha practicat la política dels fets consumats,
portant a la pràctica la teoria maquiavèl·lica i radical de la segregació. Han aconseguit
crear una fórmula efectiva per separar les dues comunitats, portant uns
pensaments i unes ideologies guetitzadores
a la pràctica.
Si fa dies
comentàvem quines eren les idees en base a aquesta separació ara veurem quines són
algunes de les pràctiques que han fet possible la creació del que probablement
sigui la presó més gran del món.
El més evident i
més mediàtic dels elements és el Mur. Té un efecte visual molt fort, tant en
les persones com pel paisatge, on unes plaques de formigó s’eleven per separar
dos realitats. La seva concepció, durant la presidència d’Ariel Sharon al 2001,
ha donat com a resultat una paret simbòlica i a la vegada útil pels interessos
israelians. I com a humiliació encara major la població palestina que s’ha de
desplaçar a territori israelià ha de traspassar els anomenats checkpoints, on són tractats com animals
de granja. Un Mur que traspassa les suposades fronteres legals pactades i que
deixa clar als palestins quina és la seva situació: estan encerclats i a mercè
de les voluntats israelianes.
Aquest setge que
suposa el Mur necessita de més fórmules per deixar clara la posició inferior de
la societat palestina. De fet el Mur és un dels últimes elements que ha
incorporat l’Estat israelià com a forma repressiva. Des dels seus inicis la via
més comuna de segregació i imposició ha estat la creació d’assentaments. Fórmula
basada en la colonització i expropiació de territoris per incorporar a zones
majoritàriament àrabs una nova població jueva i sionista que doni presència a
la seva comunitat. Uns assentaments que tenen una arquitectura Bauhaus, senzilla,
blancs, ordenats i a la vegada superposats a qualsevol realitat possible, ja
sigui paisatgística o urbana, tallant muntanyes o reformulant ciutats. Són processos
d’imposició que funcionen a partir de l’exclusió dels habitants anteriors i de
la inclusió dels nous colons.
Relacionat amb la
creació d’assentaments s’inclou la temàtica dels refugiats. Molts per culpa d’aquestes
expropiacions i expulsions forçoses directes i, una gran majora, per les
successives guerres, sobretot les del 1948 i del 1967. Centenars de palestins
van marxar de les seves cases, de les quals molts encara en guarden les claus i
estan reclosos en camps de refugiats, tant a dins del territori palestí com als
països fronterers. Actualment un de cada tres refugiats del món és palestí i,
probablement, mai podrà a tornar a la seva casa natal per culpa de la legislació
israeliana, la qual manté de forma unilateral un control dels moviments d’aquests
refugiats, impossibilitant l’entrada al país si són a l’estranger i, a la
vegada, impedint-los el moviment entre el dispersat territori palestí.
La segregació i la
separació de la societat palestina continua amb la llei sobre el codi penal
israeliana, la qual és, probablement, la més dura dels països anomenats
democràtics, entre els quals s’autoinclouen, fet que resulta força irònic. Des del
1967 es sap que hi ha hagut 800.000 presoners palestins, una xifra que entre
els homes suposa que un 40% han estat a la presó. Un sistema legal que preveu
detencions sense proves, les quals poden allargar-se durant sis mesos, sense
donar explicacions al es famílies ni al sistema judicial. Es busca la ràpida
confessió, a partir de la imposició de la por i la tortura, la impunitat
estatal i les represàlies. Tallen així la possibilitat de la dissidència i,
encara més, quan veiem les polítiques sobre la relació amb l’exterior dels
presos, apartant-los dels seus familiars i amics durant mesos, obviant les
visites i separant-los de les seves zones de residència. Tallen les
comunicacions.
Unes comunicacions
que, com bé ens ha explicat en Mahmud, resident a Ramallah, també es tallen amb
la immobilitat imposada. Un palestí que vulgui sortir del país necessita un
visat, que Israel no concedirà mai i que per tant ha d’anar a buscar a la veïna
Jordània. Tot i així el que elimina més les possibilitats de vida normal en
aquest sentit és la prohibició de viatjar entre territoris palestins, entre
Cisjordània i Gaza, les quals viuen en dos móns separats per l’exèrcit
israelià.
És una llista
interminable, a la qual s’hi pot incloure el tema dels palestins residents a
Israel, però no ciutadans, la negació del dret a vot, el tall de provisions d’aigua
de forma sistemàtica, les últimes decisions de crear autobusos únicament per
palestins, a l’estil de l’Apartheid sud-africà. La qüestió és que Israel ha
teixit una teranyina i una trampa mortal per la comunitat palestina,
separant-la dels seus i del món, negant-los drets vitals, rebaixant-los a la
categoria de no tenir una categoria. Un sistema que sembla quasi perfecte per
sotmetre un poble i, en una fi que pot semblar radical, que deixi d’existir. No
en una qüestió física, tot i que un procés així de radical porta a
conseqüències radicals, però sí en la seva identitat i voluntats.
