Classe d'Història

Un nou paradigma: aproximació bàsica a l'aparició d'Israel

El protagonisme del conflicte arabo-israelí en l’escena internacional de la segona meitat del segle XX fins ara ha estat aclaparador respecte altres situacions o processos que, o bé per la seva repercussió més a curt termini o per una cobertura menys mediàtica, han deixat en el Pròxim Orient un focus de notícia i opinió constant.

Per situar-nos en la història moderna de la zona ens hem de traslladar fins a finals del segle XIX on l’Imperi Otomà, la “Gran Porta”, vivia els seus últims anys d'esplendor  dominant el Llevant Mediterrani, l’actual Turquia i l’antiga Pèrsia. Aquest Imperi, on en destaca la seva flexibilitat religiosa, tenia sota els seus dominis el que es coneixia com Palestina, l’epicentre del nostre interès.

Amb el canvi de segle i els corbs occidentals, Gran Bretanya i França, esvoletegant per la zona s’inicia una nova etapa. Primer perquè es tanca i s’inicia, de forma successiva, una emigració rere una altra cap a la zona àrab de Palestina que en aquells moments era de massiva majoria musulmana. Una emigració eminentment jueva, de base sionista, amb idees provinents del socialisme europeu, properes als ideals de treballar la terra com inici de la construcció d’un nou paradigma que, per ells, no era un altre que l’anhel ancestral d’Israel.
Paral·lelament i en el context europeu la Gran Guerra va sacsejar per complet un món que, per una part, va iniciar una decadència que portarà al naixement d’una cultura totalitarista i feixista, però que per altra banda volia seguir amb la clàssica idea d'irradiació cultural, eufemisme d'explotació econòmica, a través de l’expansió colonial. Tant és així que l’Imperi Otomà, disgregat i vençut després del 1917, es va veure obligat a cedir de les seves posicions a l’Orient Mitjà i, gràcies a un repartiment bilateral, entregar-lo a França i Gran Bretanya, essent el segon el dipositari directe sobre el Mandat de Palestina. És important esmentar que ja en aquest moment la Gran Bretanya, sota una influència molt forta de sectors sionistes econòmicament importants, va iniciar un recolzament inequívoc per la construcció d’un futur estat jueu, vegis la famosa declaració de Balfour. Així doncs s’inicia l’època del mandat britànic, que durarà fins la independència de l’Estat d’Israel al 1948. 

En el seguit de dècades abans d’aquesta proclama les emigracions, les famoses alià, d’arreu d’Europa i més tard des d’Amèrica van ser un degoteig constant que va provocar que el mapa de Palestina anés patint un lent i progressiu canvi en les balances poblacionals, tenint així una presència de jueus cada cop més important, tot i continuar sent minoria. En aquest context és quan es succeeixen els primers enfrontaments directes entre nuclis àrabs armats en contra del que titllaven com d’ocupació jueva i la resposta d’aquests, amb la creació d’una sèrie de grups paramilitars ben finançats des de l’exterior.

La violència doncs començava a ser una realitat en la qual la Gran Bretanya no s’hi volia endinsar, fet que els portà a una decisió d’abandonar el màxim aviat possible la zona. La II Guerra Mundial accelera aquest procés i, després d’una resolució on la ONU atorgava més de la meitat del territori palestí als jueus tot i ser minoria, apareix la primera guerra oberta entre àrabs i palestins al 1947. Contra tot pronòstic el futur estat d’Israel va aconseguir vèncer una coalició de països comanda per la Lliga Àrab, amb Egipte com a país més destacat, fet que li donà una legitimitat moral, al seu parer, per fer una proclama d’independència el 15 de maig de 1948.

L’escenari ha estat creat, el què succeeixi d’aquí en endavant és una conseqüència rere una altra de la fallida societat colonial i de les voluntats de les institucions internacionals: una nou Estat basat en el sionisme que s’imposa per la força a la majoria d’ètnia àrab que habitava la zona de Palestina i, a la vegada, envoltat d’una sèrie de països també àrabs i de majoria musulmana que es mostren reticents i obertament oposats a la presència d’aquest nou Estat. Neix el modern Pròxim Orient producte de factors de descolonització que ara es veuran immersos dins la nova realitat de Guerra Freda, on es reprodueixen els enfrontaments, les derrotes àrabs, les matances, les Intifades, el bloqueig internacional, el recolzament fervorós d’Estats Units a Israel, l’oblit de la causa Palestina, els drames humans i socials. Una pugna per una Terra dita Santa que avui conté dues societats enfrontades en un punt de no retorn, sense una via d’escapament, dins la paranoia constant.