Més enllà del mur

“La vida aquí és difícil” diu amb mala cara Jack Tabash. Palestí catòlic, fa 75 que viu a Betlem, com tota la seva família des de fa generacions. Jack té una botiga de souvenirs a la plaça de la Nativitat d’una Betlem turística, a més a més de llogar un pis als turistes. Té força èxit: el pis està només a 200 metres del mur.

“Quan no existia el mur, podia anar d’un cantó a l’altre sense problemes. Podia visitar els meus amics a Jerusalem o viatjar a Europa des de l’aeroport Ben Gurion” recorda, “però ara ja no”. Des de 2002, amb la construcció del mur d’Ariel Sharon, ja no es pot creuar lliurement la frontera entre Israel i Palestina.

Per a creuar el checkpoint israelià fa falta demanar un permís a Jerusalem, que pot tardar només dos dies o varies setmanes en ser concedit. De vegades ni tan sols hi ha resposta. “Necessites el permís tant per a visitar un amic com per anar a treballar. Si has d’anar a l’hospital, t’envien una carta, que has d’enviar amb la sol•licitud, perquè et facin un permís per unes hores i així puguis anar fins a l’hospital de Jerusalem”. 
Un cop amb permís, s’ha de passar pel protocol del mur: cues, mesures de seguretat, vigilància constant, i sobretot, moltes esperes; els soldats permeten el pas a alguns i fan esperar d’altres. Tampoc es pot creuar en cotxe: només està permès als àrabs de Jerusalem, amb la matrícula groga israeliana. Normalment, creuar una franja de 50 metres suposa a Jack Tabash quatre o cinc hores.

Mentre no entren turistes a la botiga, Tabash desplega un mapa de Palestina sobre el mostrador i mostra la zona de construcció del mur. Tal i com Israel relaciona la barrera amb la frontera, s’havia de construir sobre la divisió de 1976. Veient el mapa, la majoria del traçat de la barrera sobrepassa la Línia Verda i s’endinsa uns quilòmetres més en territori ocupat palestí. “Aquesta era casa nostra”, diu, “i van venir els israelians i ens van fer fora d’aquí, perquè van dir que era la terra del seu poble. I van enviar els palestins a altres ciutats o en camps de refugiats.” 

El control d’Israel, però, es manté més enllà del mur. A Betlem, tota l’electricitat, el petroli o el combustible que es consumeix prové d’Israel; malgrat hi ha un aqüífer subterrani, en territori palestí, l’explota Israel des de la planta del Mont d’Herodes “i s’emporten per als israelians el 80% de l’aigua que treuen”, es queixa Tabash. A Betlem, la majoria dels edificis tenen grans tancs d’aigua a la teulada. “De vegades, pots estar una setmana sense rebre aigua, de manera que necessites una reserva. L’estiu passat, per exemple, no vam tenir aigua durant dos mesos sencers”. 
No és només l’energia. “De tant en tant, els israelians tenen algun nom d’algú que es va manifestar o alguna cosa així. Aleshores creuen el mur cotxes militars, amb deu soldats armats, van a buscar-lo a casa seva i se l’emporten. Ningú pot fer-hi res. També van bombardejar la construcció d’un port i un aeroport a Gaza, i ara només es pot volar des de Tel Aviv. Però nosaltres no hi podem anar, i hem d’anar a Jordània, que està més lluny i és més car.”

Mentre Jack Tabash assenyala pertot el mapa de Palestina, mostrant els assentaments o  el traçat del mur, insisteix fermament: “Nosaltres només volem la pau, la pau per als dos bàndols. Ens han fet fora de casa nostra per la força, d’aquí i d’allà, i estem acceptant la frontera [de 1967]. Nosaltres volem viure en pau, però Israel no vol i no ens deixa”.

Fa només 10 anys, Jack Tabash podia creuar lliurement la frontera i viatjar per tota Palestina, "solia sortir de Betlem cada mes, a veure alguns amics, viatjava a Europa...". Des d'aleshores, però, algú decidí el contrari i ara Tabash viu a Betlem, espera cinc hores per anar a creuar el checkpoint i somia, en comptes d'una terra sense jueus, sinó una terra sense guerra.