Conflicte i rutina

La crisis permanent que assola la zona es basa en la disputa d’un territori que actualment els manté dividits. Aquesta seria la visió en una escala macro, però si enfoquem el nostre ull cap a una escala micro veurem com una premissa general també passa a ser un matís concret.

Els divendres és el dia del senyor pels musulmans, al-yuma’a, el seu dia de repòs, de reunió i de dedicació al Senyor. Aquí tota l’activitat es paralitza i els carrers es converteixen en deserts. A la vegada el divendres és el dia que comença la festivitat setmanal jueva, que abraça part de la tarda i l’endemà, dissabte, i es coneix com a sabbat. El divendres doncs és també una divisió que provoca un manteniment de la crisis. D’una forma rutinària al llarg de les últimes dècades els divendres han estat dies d'enfrontaments llargs i violents entre les dues comunitats, sobretot en ciutats com Hebron o Jerusalem, on el conflicte està marcat per la guetització demogràfica de la ciutat.

El fet de la rutina és el que destaca. Com un fenomen com és la guerra s’ha convertit en una quotidianitat i de quina manera afecta a l’evolució del conflicte és extremadament corrosiu.

Les protestes, normalment del bàndol palestí, són després de les pregàries del migdia dirigides cap a zones on habiten jueus o que controla l’exèrcit israelià. La via acostuma a ser sempre la mateixa: pedres i corredisses. Metodologia ancestral contra fusells, metralladores i cotxes blindats. És evident que no busquen desbancar l’exèrcit de les seves posicions, aconseguir un canvi social a la ciutat o un ressò internacional. Simplement volen mantenir la flama de la resistència per quan arribi el seu moment indicat, el de la revolta definitiva, intentat ja al 1987 i al 2000. Però la qüestió és que en l’actualitat la rutina de les pedres ha esdevingut més un joc que una protesta social.

Avui ho hem viscut a Hebron, ciutat de lluita i resistència per excel·lència a Palestina. A partir de els 12 a.m. la gent es comença a aglomerar davant del checkpoint que els separa dels seus antics barris. Comencen a caure pedres, surten els soldats i llancen trets a l’aire. El carrer esdevé un niu d’amagatalls i tàctiques, tècniques definides i nens, molts nens. Són ells la majoria dels protestants, van amb patinets, mocadors amb els que es tapen la cara i pedres, sobretot pedres. És un joc de fet i amagar per ells, busquen fer emprenyar l’enemic, provocar. 

És evident que en aquestes protestes es concentra odi i rancor, revenges personals i somnis de llibertat, però un cop ho veus, hi ets a dins i observes acabes concloent que la gran majoria ho vol, però sap que aquesta no serà la via. La forma despreocupada en què la vida segueix abans, durant i després dels enfrontaments dóna una visió d’això. La protesta s’ha convertit en rutina, aquesta en un joc on la gran majoria són nens i, a la vegada, ens aporta una gran sèrie de preguntes sense resposta com: en cas d’una 3a Intifada com molts proclamen, tindria algun sentit?