Refugiats, punt mort

Com en Joan B. Culla exposa de forma incisiva en el seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia" la política demogràfica ha esdevingut l’arma política més poderosa, tant per el bàndol palestí com l’israelià. El control de la població és sents dubte una eina política essencial, és per això que el tema dels refugiats palestins ha estat sempre un dels eixos de les reivindicacions palestines des del 1948.

És en aquest any quan es produeix el que els palestins anomenen la nakba (النكبة) que literalment vol dir “el desastre”. És així com es coneix la derrota del 1948 davant les tropes jueves, però a la vegada serveix per referir-se al massiu èxode que va portar a uns 750.000 palestins a abandonar les seves cases i pobles i refugiar-se en zones tant de la Palestina com dels països limítrofs. Les xifres són les següents: a l’estranger 100.000 es van refugiar al Líban, 60.000 a Síria, 70.000 a Transjordània, 7.000 a Egipte, 4.000 a Irak; i en territori palestí 190.000 a Gaza i 280.000 a Cisjordània.

Molts creien que aquesta seria una situació provisional, però per motius polítics i d’altres que anomenen defensius, Israel sota el govern de Ben Gurion es va negar a aplicar la Resolució 194-III de la ONU del desembre del 1949, en la qual es decideix el dret de retorn d’aquests refugiats i la qual es va fer responsable d'aquests desplaçats a través de la UNRWA (http://www.unrwace.org). D’ençà fins ara, on ens trobem ja en la tercera generació de refugiats, la lluita pel retorn ha esdevingut un símbol per excel·lència.

La seva situació va ser més que complicada al llarg dels anys, ja que les negatives d’Israel i la passivitat internacional van condemnar a gairebé un milió de persones a viure en una sub-classe social que no els donava cap mena de dret en termes humans. Fora de Palestina el rebuig va ser massiu. Al Líban no se’ls hi va reconèixer cap mena de dret i encara avui no tenen la nacionalitat libanesa ni estan equiparats a la resta de la societat a l’hora de tenir les mateixes oportunitats que la resta, a més de les terribles persecucions que algunes organitzacions com la OLP han tingut al llarg de la història; com a exemple les massacres de Sabra i Chatila del 1982. (https://www.google.com/search?q=sabra+i+chatila&aq=f&oq=sabra+i+chatila&aqs=chrome.0.57j60j61l2j60j62.4084&sourceid=chrome&ie=UTF-8). I aquest és només un llarg exemple del tracte rebut tant al Líban com a Irak, Transjordània o Egipte, deixant de banda una Síria un pèl més flexible.

Però el tema dels refugiats té un tema que cap dels veïns de Palestina ni els diferents grups dominats d’aquesta han aconseguit dominar, i és que el fet dels refugiats és una problemàtica d’un col·lectiu en una situació legalment provisional que més enllà del drama social i humà ha passat a ser una trampa política. Tots aquests països que amb presència de refugiats palestins dins els seves fronteres han negat processos d’assimilació, fet per així tenir una carta sota la màniga per futures negociacions o disputes amb Israel. Han jugat amb aquest drama social per fer-lo una tema propagandístic.

La nakba, “el desastre”, va ser l’inici d’aquest problema. Va desencadenar la creació d’assentaments aparentment provisionals tant a dins de territori palestí com d’altres països, però que a la llarga han anat creixent i convertint-se en noves ciutats o barris d’altres, concentrant un col·lectiu que tot i el bast temps que ha passar segueix reivindicant els seu dret a tornar a les seves cases. Però tenen dos grans frens que els ho impedeixen: Israel, per la seva política de l’aïllament i la segregació; i els països àrabs, per la seva voluntat més política que social, inclús de l’Autoritat Nacional Palestina, de la qual la majoria de refugiats en tenen la següent opinió: “Ells no ens representen, nosaltres ens devem a la OAP”.

La segregació: una pràctica mil·limètrica

En l’actualitat Palestina s’ha convertit en una gran presó. És un fet consumat i practicat dia a dia, de forma quotidiana i pragmàtica. La societat palestina viu enclaustrada entre unes fronteres encara de guerra que els separen de la majoria del món, inclús entre els seus territoris. Israel ha practicat la política dels fets consumats, portant a la pràctica la teoria maquiavèl·lica i radical de la segregació. Han aconseguit crear una fórmula efectiva per separar les dues comunitats, portant uns pensaments i unes ideologies guetitzadores a la pràctica.

Si fa dies comentàvem quines eren les idees en base a aquesta separació ara veurem quines són algunes de les pràctiques que han fet possible la creació del que probablement sigui la presó més gran del món.

El més evident i més mediàtic dels elements és el Mur. Té un efecte visual molt fort, tant en les persones com pel paisatge, on unes plaques de formigó s’eleven per separar dos realitats. La seva concepció, durant la presidència d’Ariel Sharon al 2001, ha donat com a resultat una paret simbòlica i a la vegada útil pels interessos israelians. I com a humiliació encara major la població palestina que s’ha de desplaçar a territori israelià ha de traspassar els anomenats checkpoints, on són tractats com animals de granja. Un Mur que traspassa les suposades fronteres legals pactades i que deixa clar als palestins quina és la seva situació: estan encerclats i a mercè de les voluntats israelianes.

Aquest setge que suposa el Mur necessita de més fórmules per deixar clara la posició inferior de la societat palestina. De fet el Mur és un dels últimes elements que ha incorporat l’Estat israelià com a forma repressiva. Des dels seus inicis la via més comuna de segregació i imposició ha estat la creació d’assentaments. Fórmula basada en la colonització i expropiació de territoris per incorporar a zones majoritàriament àrabs una nova població jueva i sionista que doni presència a la seva comunitat. Uns assentaments que tenen una arquitectura Bauhaus, senzilla, blancs, ordenats i a la vegada superposats a qualsevol realitat possible, ja sigui paisatgística o urbana, tallant muntanyes o reformulant ciutats. Són processos d’imposició que funcionen a partir de l’exclusió dels habitants anteriors i de la inclusió dels nous colons.

Relacionat amb la creació d’assentaments s’inclou la temàtica dels refugiats. Molts per culpa d’aquestes expropiacions i expulsions forçoses directes i, una gran majora, per les successives guerres, sobretot les del 1948 i del 1967. Centenars de palestins van marxar de les seves cases, de les quals molts encara en guarden les claus i estan reclosos en camps de refugiats, tant a dins del territori palestí com als països fronterers. Actualment un de cada tres refugiats del món és palestí i, probablement, mai podrà a tornar a la seva casa natal per culpa de la legislació israeliana, la qual manté de forma unilateral un control dels moviments d’aquests refugiats, impossibilitant l’entrada al país si són a l’estranger i, a la vegada, impedint-los el moviment entre el dispersat territori palestí.

La segregació i la separació de la societat palestina continua amb la llei sobre el codi penal israeliana, la qual és, probablement, la més dura dels països anomenats democràtics, entre els quals s’autoinclouen, fet que resulta força irònic. Des del 1967 es sap que hi ha hagut 800.000 presoners palestins, una xifra que entre els homes suposa que un 40% han estat a la presó. Un sistema legal que preveu detencions sense proves, les quals poden allargar-se durant sis mesos, sense donar explicacions al es famílies ni al sistema judicial. Es busca la ràpida confessió, a partir de la imposició de la por i la tortura, la impunitat estatal i les represàlies. Tallen així la possibilitat de la dissidència i, encara més, quan veiem les polítiques sobre la relació amb l’exterior dels presos, apartant-los dels seus familiars i amics durant mesos, obviant les visites i separant-los de les seves zones de residència. Tallen les comunicacions.

Unes comunicacions que, com bé ens ha explicat en Mahmud, resident a Ramallah, també es tallen amb la immobilitat imposada. Un palestí que vulgui sortir del país necessita un visat, que Israel no concedirà mai i que per tant ha d’anar a buscar a la veïna Jordània. Tot i així el que elimina més les possibilitats de vida normal en aquest sentit és la prohibició de viatjar entre territoris palestins, entre Cisjordània i Gaza, les quals viuen en dos móns separats per l’exèrcit israelià.

És una llista interminable, a la qual s’hi pot incloure el tema dels palestins residents a Israel, però no ciutadans, la negació del dret a vot, el tall de provisions d’aigua de forma sistemàtica, les últimes decisions de crear autobusos únicament per palestins, a l’estil de l’Apartheid sud-africà. La qüestió és que Israel ha teixit una teranyina i una trampa mortal per la comunitat palestina, separant-la dels seus i del món, negant-los drets vitals, rebaixant-los a la categoria de no tenir una categoria. Un sistema que sembla quasi perfecte per sotmetre un poble i, en una fi que pot semblar radical, que deixi d’existir. No en una qüestió física, tot i que un procés així de radical porta a conseqüències radicals, però sí en la seva identitat i voluntats.  

Hebrón, calidad de vida

  Este hombre vende pulseras con colores de Palestina en uno de los pocos recovecos donde los militares le dejan estar de esa ciudad fantasma dentro de Hebrón , durante la segunda intifada recibió balazo en el abdomen, los colonos quemaron su casa donde murieron dos de sus hijos, no puede subir ni bajar de donde estamos porque en ambas direcciones están los colonos y por “seguridad” de éstos los militares prohíben el paso a cualquier palestino, si él pasa cerca de la casa de los “settlers” le pueden llegar a lanzar huevos y frutas.

 Aquí la situación afecta muy especialmente a los palestinos pero, también a los israelíes, su gobierno no les deja pasar hacia la zona “A” de Palestina, está penado con una cuantiosa multa y con el honor de pasar a estar en la mira por haber ido del “enemigo”.

  Así se vive en Palestina y especialmente en Hebrón, si esta zona está llena de matices, esta ciudad es la créme de la créme. Aquí ni israelíes ni palestinos pueden hacer lo que quieran, solo lo que el Gobierno de Israel les deje hacer.

¿Libertad? ¿Igualdad? Y, como no podía ser de otra manera, Israel es la democracia más desarrollada de Medio Oriente (sic).

Que caiga el muro que bloquea la visión de la gente de una vez y por todas...

Hebrón H2: 'Ghost City'

Després de diverses negociacions entre israelians i palestins, el 1993 ambdós bàndols firmaven els acords d'Oslo per posar les bases d'una solució per al conflicte israelià-palestí.

Més endavant, amb el reconeixement d'un govern palestí -l'Autoritat Nacional Palestina o ANP-, els territoris de Cisjordània i Gaza es van dividir en diverses Zones, controlades per l'ANP (Zona A), per Israel (C) o per un sistema mixte de control civil de l'ANP i control militar de l'exèrcit israelià (B).

Com aquests territoris, la ciutat palestina d'Hebrón, on vivien un petit nombre de jueus, també es va dividir en dues zones: la H1, sota control palestí, i la H2, sota control israelià. Tot i que els habitants jueus poden moure's per la ciutat -són escortats per soldats-, des d'ençà, als palestins els hi és vetat l'accés a la H2.

Més enllà del mur

“La vida aquí és difícil” diu amb mala cara Jack Tabash. Palestí catòlic, fa 75 que viu a Betlem, com tota la seva família des de fa generacions. Jack té una botiga de souvenirs a la plaça de la Nativitat d’una Betlem turística, a més a més de llogar un pis als turistes. Té força èxit: el pis està només a 200 metres del mur.

“Quan no existia el mur, podia anar d’un cantó a l’altre sense problemes. Podia visitar els meus amics a Jerusalem o viatjar a Europa des de l’aeroport Ben Gurion” recorda, “però ara ja no”. Des de 2002, amb la construcció del mur d’Ariel Sharon, ja no es pot creuar lliurement la frontera entre Israel i Palestina.

Conflicte i rutina

La crisis permanent que assola la zona es basa en la disputa d’un territori que actualment els manté dividits. Aquesta seria la visió en una escala macro, però si enfoquem el nostre ull cap a una escala micro veurem com una premissa general també passa a ser un matís concret.

Els divendres és el dia del senyor pels musulmans, al-yuma’a, el seu dia de repòs, de reunió i de dedicació al Senyor. Aquí tota l’activitat es paralitza i els carrers es converteixen en deserts. A la vegada el divendres és el dia que comença la festivitat setmanal jueva, que abraça part de la tarda i l’endemà, dissabte, i es coneix com a sabbat. El divendres doncs és també una divisió que provoca un manteniment de la crisis. D’una forma rutinària al llarg de les últimes dècades els divendres han estat dies d'enfrontaments llargs i violents entre les dues comunitats, sobretot en ciutats com Hebron o Jerusalem, on el conflicte està marcat per la guetització demogràfica de la ciutat.

El fet de la rutina és el que destaca. Com un fenomen com és la guerra s’ha convertit en una quotidianitat i de quina manera afecta a l’evolució del conflicte és extremadament corrosiu.

Les protestes, normalment del bàndol palestí, són després de les pregàries del migdia dirigides cap a zones on habiten jueus o que controla l’exèrcit israelià. La via acostuma a ser sempre la mateixa: pedres i corredisses. Metodologia ancestral contra fusells, metralladores i cotxes blindats. És evident que no busquen desbancar l’exèrcit de les seves posicions, aconseguir un canvi social a la ciutat o un ressò internacional. Simplement volen mantenir la flama de la resistència per quan arribi el seu moment indicat, el de la revolta definitiva, intentat ja al 1987 i al 2000. Però la qüestió és que en l’actualitat la rutina de les pedres ha esdevingut més un joc que una protesta social.

Avui ho hem viscut a Hebron, ciutat de lluita i resistència per excel·lència a Palestina. A partir de els 12 a.m. la gent es comença a aglomerar davant del checkpoint que els separa dels seus antics barris. Comencen a caure pedres, surten els soldats i llancen trets a l’aire. El carrer esdevé un niu d’amagatalls i tàctiques, tècniques definides i nens, molts nens. Són ells la majoria dels protestants, van amb patinets, mocadors amb els que es tapen la cara i pedres, sobretot pedres. És un joc de fet i amagar per ells, busquen fer emprenyar l’enemic, provocar. 

És evident que en aquestes protestes es concentra odi i rancor, revenges personals i somnis de llibertat, però un cop ho veus, hi ets a dins i observes acabes concloent que la gran majoria ho vol, però sap que aquesta no serà la via. La forma despreocupada en què la vida segueix abans, durant i després dels enfrontaments dóna una visió d’això. La protesta s’ha convertit en rutina, aquesta en un joc on la gran majoria són nens i, a la vegada, ens aporta una gran sèrie de preguntes sense resposta com: en cas d’una 3a Intifada com molts proclamen, tindria algun sentit?

Impressions al Mur

La primera vegada que passes el Mur impressiona. Plaques de ciment s’allarguen amb forma de serp entre els turons de Cisjordània. És una estampa trista i decadent que costa de d’assimilar. Tot i que el checkpoint d’avui ha estat molt light és curiós veure els corriols de gent tornant de la feina i fent cua com ovelles a l’entrada del corral. És humiliant, però és curiós com la rutina diària d’aquests palestins, concretament de la ciutat bíblica de Bethlehem, es demostra amb les seves cares neutres i indiferents passant barreres, tanques o controls de seguretat. Xerrades disteses, tot i que contingudes, per traspassar un altre cop la barrera que els separa de la ciutat santa, Jerusalem.

Un cop darrere el Mur un món nou, el qual necessita un post d’anàlisi en profunditat. Una mescla de caos organitzat, simpàtic i distès. Potser hem arribat un bon dia en la fronterera Bethelhem on la construcció i la destrucció es mesclen amb el penós i estrany turisme cristià, la curiositat dels nens i uns somriures constants. I demà, Hebron, epicentre de protestes diàries per l’ocupació.