El 1967 és un any
clau en la memòria col·lectiva israeliana. La famosa Guerra dels 6 Dies és la
victòria més mitificada i recordada en la societat i també en la historiografia
israeliana. No és per menys, ja que guanyen, de forma quasi perfecta, als que
ells anomenen “Eix del mal”: Egipte i Síria i, de rebot, Jordània.
Visitar el
Ministeri d’Afers Exteriors israelià no és una oportunitat que passi cada dia. Hi
hem anat i ens ha rebut Lior Ben Dor, portaveu adjunt del ministeri, amb una
llarga trajectòria diplomàtica tant a Europa com a l’Amèrica Llatina. Les seves
declaracions han estat les esperades, legitimització de les necessitats
israelianes, però no per això han deixat de ser sorprenents.
Entre vàries frases
i opinions que ha projectat em quedo amb una, segurament per la meva orientació
cap a una visió històrica del conflicte, i és el de la guerra defensiva. Concretament la utilització d’aquest terme per
definir la guerra del 1967 a la que ens referim. El context de l’època era
tens, marcat pel nasserisme i la
República Àrab Unida – així s’anomena la confederació que durant uns anys van
formar Egipte i Síria –, a més de la influència de la Guerra Freda i una crisis
econòmica per culpa de la inflació a Israel. Molts matisos, actituds i actes
que poden avançar cap a un conflicte armat, com en molts moment de la Guerra
Freda, situacions en què en la majoria d’ocasions eren estratègies polítiques populistes,
d’aliment per unes expectatives de mantenir una suposada superioritat. Però un cop
més Israel s’escuda en tot aquest context, com ha fet el padrí EEUU al llarg de
la seva història, per legitimar una acció bèl·lica en contra no d’un, sinó tres
països de la zona i així autoafirmar-se de nou al territori.
Una guerra mai és
defensiva, encara que sigui en resposta a unes provocacions, sempre és té una
intenció final planejada amb anterioritat i en busca d’un objectiu, en major o
menor mesura, de destrucció. Valoració que serveix tant per un bàndol com
l’altra, quedi clar.
Aquest diplomàtic,
vehement i expeditiu en la seva exposició, considera que un atac preventiu és
un dret d’autodefensa irrefutable per un país, i més en el cas de la divina
Israel, tal com ho defineix ell. Al 1967 Egipte demana a la ONU que retiri els
cascos blaus del Sinaí, els quals ocupaven una zona sota domini legal egipci. Un
cop les forces internacionals marxen el govern de Nasser desplega el seu
exèrcit a la zona per controlar les fronteres del país, tallant vies de
comunicació i la clausura del famós golf d’Àqaba, que per Israel sempre suposa
un casus belli, essent aquesta un
intent de reforçament de la seva figura. És llavors quan Israel, de forma
preventiva, defensiva, en un acte per salvar la integritat de la nació jueva,
ataca. Però curiosament no només ataca al perillós Egipte, sinó que aprofita i
inicia un triple atac incloent Síria i Jordània. És eminentment maquiavèl·lic,
i no és una afirmació meva, sinó del portaveu adjunt: “Som maquiavèl·lics”.
És difícil
comprendre com això pot ser una guerra
defensiva quan et dediques a atacar de forma directe i brutal tots els teus
limítrofs, això sí, amb l’excusa d’evitar un perill pel teu país. Però encara
més kafkià és afirmar que “gràcies a aquesta guerra i a la construcció de
futurs assentaments a les zones ocupades s’ha pogut negociar la pau”. Sembla
ser que segueixen literalment el seu estimat i ja citat Maquiavel, el val més fer i penedir-se, que el no fer i
després penedir-se. Equiparat a la guerra, tots sabem el què pot passar.
Anem a pams. La
victòria aclaparadora d’Israel al 1967 els serveix com a plataforma
d’autolegitimització en el territori, de fer-se respectar i imposar un Estat
jueu encara més radical i exclusiu envers la població àrab i palestina, de
valors i lleis seves. Per altra banda la creació de nous assentaments a
Cisjordània, Gaza o el Golan demostren aquest objectiu en forma d’ocupació
física, d’una nova expulsió palestina en busca d’una exclusió final. El
raonament d’aquest diplomàtic i de bona part de la comunitat sionista és que
fins que no es va ocupar i colonitzar nou territori palestí aquests no veuen la
necessitat d’arribar a acords de pau amb Israel. Una visió molt particular per
la qual em pregunto, quin tipus de contracte de pau busca Israel? És clar que
busca una solució en base al xantatge i la imposició, amb la seva llei, la
militar.
La resolució del
conflicte no es pot contemplar en unes poques línies com les que es destinen a
aquest espai. El que és clar són les intencions d’Israel, marcades de forma
intransigent, pautades a partir d’un final que passa pel manteniment de l’Estat
militar. És, per tant, incoherent, fals i immoral que es parli de la creació o utilització
de guerres defensives necessàries, en previsió a la a un atac que podria acabar amb
l’existència jueva, i més quan es parla d’Israel. I s’ha demostrat
històricament, tant al 1967 com al 2006 al Líban, el qual mereix una altra
atenció especial.
La guerra sempre té
un objectiu de victòria, d’ampliar i de sotmetre, sinó no seria una guerra.
